Conferència de Pere Navarro

  • Actualitzat:
  • Creat:

Al Teatre Principal de Terrassa

Benvinguts tots i totes.
Companys i companyes, amics i amigues...

Us vull donar les gràcies per acompanyar-me avui a la ciutat de la que tinc l’orgull de ser alcalde, Terrassa.

Presentació (Teatre-història)

D’on venim i què som

Com he dit en moltes ocasions, crec que el PSC ha de girar cap a sí mateix però sobretot cap a la gent.

Penso sincerament que les arrels i els valors sobre els qual es va fundar el PSC continuen sent plenament vigents.

Aquest Partit té la gran sort de comptar amb les arrels de la resistència político-cultural del catalanisme obrerista del PSC-Congrés de Joan Raventós, dels fonaments socialdemocràtes del PSC Reagrupament de Josep Pallach i de l’esperit d’emancipació de les classes populars de la federació catalana del PSOE de Josep Maria Triginer.

Aquest Partit neix en el congrés d’unitat de juliol de 1978, amb un propòsit clar, defensar la llibertat i la justícia davant l’opressió i amb el reconeixement de les llibertats nacionals de Catalunya.

Massa vegades, però, ens han volgut i ens hem deixat confondre per la idea que la confluència d’aquestes arrels era més aviat la suma de diferents famílies progressistes que no pas un projecte comú.

Potser en algun moment ha estat així, però avui la immensa majoria dels què formem part d’aquesta organització mai ens hem sentit membres en exclusiva d’una d’aquestes famílies.

El PSC d’avui és diferent. Ha evolucionat i ja no és una barreja de sensibilitats, sinó la síntesi de totes elles.

El PSC que necessita Catalunya és un partit adaptat a les noves realitats socials i no presoner de les antigues baralles internes. I això és el que emergirà, estic convençut, al Congrés d’aquest cap de setmana.

La síntesi que es fonamenta en una diversitat i una pluralitat més viva i més constructiva encara que la dels perfils propis i les famílies.

Que permet al projecte reconèixer allò que és comú i defensar el millor de cada aportació des de la fortalesa i el convenciment.

Síntesi que estic segur que compartim tots els candidats a ser Primer Secretari.

El meu camí

Arribo fins aquí amb aquest convenciment. I us puc assegurar que el camí ha estat llarg.

Vaig prendre la decisió de presentar la meva candidatura a la primera secretaria ja fa un temps. Després d’haver reflexionat molt sobre el camí que estava fent el PSC, sobre la situació en què ens trobàvem i sobre la gran capacitat i el gran potencial que tenim, si tots ens hi posem, per recuperar un projecte engrescador i modern.

També vaig consultar-ho amb la família i els amics.
Però sobretot, vaig voler parlar amb molts companys i companyes i moltíssims ciutadans que no militen en el nostre Partit. He estat a molts llocs. He visitat més de 25 agrupacions i federacions, he debatut amb més de 1000 militants i simpatitzants del nostre partit, he parlat amb persones representatives de la societat civil catalana.

En definitiva, he volgut copsar l’ambient que envoltava el Congrés, i ho continuaré fent fins el darrer dia, i sobretot, em comprometo a fer-ho des del primer dia si sóc elegit primer secretari.

He trobat una total coincidència sobre la necessitat d’encetar canvis imprescindibles i sobre la sensació d’orfandat que viuen molts ciutadans que volen tornar a creure en el nostre projecte.

En tot aquest procés m’he sentit animat a fer un pas endavant.

I és des d’aquesta convicció de coincidència en el que és fonamental, que crec que cal: renovació del projecte, obertura a la participació, una nova cultura organitzativa, la connexió amb la societat i la modernització del discurs i les propostes. És a partir d’aquestes idees que us proposo tirar endavant el canvi que, vosaltres, una gran majoria de ciutadans i jo mateix, estem esperant.

Per aquest motiu us he convidat avui aquí. Perquè vull fer-vos saber quins són els valors sobre els que defineixo el meu lideratge i a partir dels quals vull realitzar els canvis que necessita el PSC.

Us he convidat perquè vull dirigir-me a vosaltres des de l’honestedat, des de la sinceritat i també des de la il•lusió i l’esperança que em provoca el camí que he encetat, per explicar-vos el que en penso jo de tot plegat: com veig la nostra societat, quines polítiques haurien de guiar els propers anys del socialisme català i quines reformes crec que necessita el nostre partit.

Us he demanat que vinguéssiu, en definitiva, per presentar-vos un projecte i unes propostes que espero trobeu en la meva intervenció.


El món

Un món global, sense govern i en mans dels mercats:

Som en un món global sense govern, regit gairebé exclusivament per la llei del mercat, és a dir, del benefici econòmic. Gairebé res no escapa a aquesta lògica i poques activitats humanes deixen de regir-se per aquest raonament. La mercantilització, és a dir, la comercialització de la majoria de les activitats humanes s’ha imposat perquè el negoci econòmic s’ha sacralitzat.

L’especulació amb matèries primeres, especialment les energètiques finites i contaminants i les dels productes alimentaris de gran consum afegeixen també un nou problema al qual cal fer front. Les creixents necessitats d’aigua i d’energia i el seu consum desorbitat amenacen les reserves de què disposava el Planeta, alhora que posen en perill la seva salut i la dels i de les qui hi vivim.

L’explosió demogràfica al món és un problema afegit.

La política com a forma de governar la societat ha desaparegut en bona mesura. Al menys la de l’esquerra, que no troba respostes per fer front al nou fenomen de la globalització de l’economia i de totes les relacions humanes.

On ens ha portat tot això ?

100.000 persones moren al dia per gana.
Cada 5 segons un menor de 10 anys mor per falta d’aliments.
Més de 1.000 milions de persones viuen actualment en la pobresa extrema . El 70% són dones.
Més de 1.800 milions d’éssers humans no tenen accés a l’aigua potable.
L’esperança de vida – segons un estudi de la fundació Bofill - va de menys de 40 anys a alguns països d’Àfrica fins a més de 80 als desenvolupats i a Catalunya també l’esperança de vida varia fins a 8 anys segons l’àrea on es visqui, el gènere i la classe social.

Catalunya i el món, ja han esdevingut globals, i hem de sentir-nos interpel·lats per aquestes realitats injustes.

Europa, democràcia i economia

La crisi financera internacional i el procés que estan seguint els diferents països per intentar superar-la ha revelat un dèficit democràtic internacional molt més preocupant del que podíem intuir abans de la crisi.

Resulta inconcebible, per exemple, veure com la pressió dels mercats ha fet caure els caps de govern de països com Grècia o Itàlia.

Els mercats s’han fet protagonistes de la governança econòmica internacional, especialment a Europa. I les forces polítiques conservadores estan aprofitant la incertesa dels moments tan greus que estem vivint per afeblir l’estructura social del model europeu, únic al món, i transformar-lo en un model de menor solidaritat i menors seguretats.

I mentre això passa, milions de ciutadans europeus, segueixen patint les conseqüències d’una crisi de la qual no en són els responsables.

No estem en el camí del creixement ni en de la creació d’ocupació i si Europa no canvia les prioritats en política econòmica, tot apunta que tornarem a entrar en recessió i empitjorarà la situació del nostre atur.

Enlloc d’estar parlant d’una europa més unida, d’una major coordinació de les polítiques econòmiques, fiscals i pressupostàries i de mesures per reactivar l’economia i crear ocupació, continuem obsessionats exclusivament per la recepta de l’austeritat i la reducció del dèficit.

Tenim el millor exemple en la cimera europea que s’ha celebrat aquests dies a Brussel·les, a instàncies de Merkel y Sarkozy.

Sota l’objectiu de millorar l’agilitat i l’eficàcia de la resposta europea comú, que ja feia temps que es reclamava, s’acaba consolidant la recepta alemanya de l’austeritat, sense mecanismes de solidaritat entre països membres, sense majors o millors instruments comuns de governança econòmica i amb la reducció de la capacitat d’influència dels països més febles davant els mercats.

Una reforma impulsada per l’eix franco-alemany, i amb els plantejaments de la lògica neolliberal, l’Europa de les dues velocitats, els que no siguin prou forts que es quedin enrere.

Aquesta no és l’Europa que volen els socialistes catalans. Una Europa insòlidaria, que fa miques la seva estructura social i que posa en perill la gran utopia dels Estats Units d’Europa.

Per això, tenim l’obligació de prioritzar el paper dels partits polítics d’àmbit europeu. Treballar per donar-los la legitimitat social que necessiten per empènyer els Governs dels Estats membres cap a un horitzó d’unió política real, que doti d’instruments nous i efectius, tant econòmics com socials, la Unió Europea per recuperar la governança del que és públic sobre el que és privat.
Hem d’establir relacions directament amb el Partit Socialista Europeu, per ser protagonistes principals d’aquest moviment alternatiu de recuperació dels valors propis de l’Europa social i tornar a superar les injustícies dels mercats. Ens adreçarem a tots els moviments progressistes europeus que coincideixin en aquest gran objectiu comú de la socialdemocràcia, per aportar el nostre esforç en la construcció d’una Europa unida i social, real i federal. És una urgència i serà, no tingueu dubte, una de les meves principals prioritats.

L’economia ha de tornar a ser, doncs, un mitjà al servei de les necessitats dels ciutadans i no una fi en si mateix pels especuladors i ha de tenir com a primera prioritat la generació d’ocupació.

Per això:

En primer lloc. Necessitem i volem empresaris, que han de saber que els socialistes comptem amb ells, amb la seva formació, amb la seva capacitat i voluntat d’arriscar.

En segon lloc. Necessitem i volem emprenedors, que han de saber que els hi donarem suport i acompanyarem el seu talent en el moment en que més ho necessiten, quan neixen els seus projectes.

En tercer lloc. Necessitem i volem uns treballadors, coordinats en la defensa dels seus drets i compartint el nostre compromís per a la reactivació econòmica.

En quart lloc. Necessitem i volem consolidar la potència del nostre sector industrial que ha de saber que volem recuperar el paper del sector públic en la seva dinamització.

I en cinquè lloc. Necessitem i volem augmentar els recursos destinats a la investigació que haurien d’arribar com a mínim al 2 % del PIB.
La socialdemocràcia com a eix del nostre projecte

Milions de persones, unes perquè pateixen directament les conseqüències d’una situació molt dura, altres per pròpia convicció, demanen un canvi en la política que no es produirà si no passem a l’acció i deixem de lamentar-nos d’un sistema econòmic injust, les forces incontrolables del mercat o l’inevitable esdevenir de la història.

El socialisme va néixer precisament per lluitar contra les injustícies. Ara no tindria sentit llençar la tovallola.

Com va dir Barak Obama, en un discurs recent que s’inscriu en la més pura tradició dels demòcrates nord-americans: “El nostre èxit com a país no s’ha basat en la supervivència dels més forts, sinó en la construcció d’una societat en la que tots hi sortim guanyant”.
Tots sabem que el model europeu, s’ajusta molt més a la cita del president Obama que el model nord-americà. I jo afegeixo: les conquestes socials s’han assolit sempre de la mà dels socialistes i ara tenim l’obligació de trobar les respostes per no perdre el que tenim i fer front als nous reptes. Estic convençut que ho aconseguirem, si tenim confiança en nosaltres mateixos.

El “Govern de la societat” és avui molt plural i divers i el que correspon a la política ha disminuït mentre altres han augmentat les seves capacitats. Cal també que aquests altres actors socials redefineixin el seu paper, que s’impliquin i es comprometin. Parlo dels agents socials i econòmics, de la Universitat o dels mitjans de comunicació, entre d’altres.

Però nosaltres, també tenim una responsabilitat que és lluitar pel nostre objectiu més preuat: la cohesió social, que ens ha de guiar com a principi socialista i catalanista.
La cohesió social, que en el nostre país no hauria estat possible sense l’esforç, la dedicació i la convicció amb què ha estat defensada pel món municipal. Des d’aquí, un reconeixement a la feina de tots els que en algun moment heu estat alcaldes i alcaldesses o regidors i regidores.

Com va dir el líder demòcrata Mario Cuomo: “els conservadors pensen que el tren no arribarà mai a destí si no es deixen abandonats pel camí alguns vells, joves i febles. Els i les progressistes creiem que és possible arribar a bon port amb tota la família intacta. Vagó rere vagó, frontera rere frontera, amb tota la família a bord. Estenent sempre la mà a qui vulgui pujar al comboi.”

Els serveis bàsics que constitueixen l’Estat del Benestar responen a drets que asseguren la igualtat d’oportunitats per tothom. Que tothom tingui dret a l’educació, als serveis sanitaris i a una atenció social, aquest és el nostre primer objectiu. I en aquests moments de crisi no totes les opcions polítiques ho tenen tan clar.

Però parlem clar, el manteniment d’aquests serveis i la distribució dels esforços per sortir de la crisi depèn d’una reforma pendent des de fa molt de temps, que és la reforma fiscal.

En aquest país, com en molts altres, feia temps que era un tabú per part de totes les forces polítiques parlar d’impostos i d’Estat del Benestar.

Avui, però, resulta imprescindible. Els socialistes hem començat fa un temps a desempallegar-nos de la por de parlar d’augment d’impostos i no només això, ho hem practicat, tant a Catalunya com a Espanya.

Resulta, però, irrenunciable que en aquest debat integrem dos temes fonamentals, que sempre queden a banda, però que són rellevants.
- Primer, lluita contra el frau fiscal i l’economia submergida.

- Segon, acabar amb els abusos en la utilització del sistema de prestacions socials, a costa dels que el paguen i moltes vegades se’n beneficien poc: les classes mitjanes. Una àmplia capa de la població que està suportant especialment el pes de la crisi, que sovint se sent oblidada i sense la qual serà impossible sortir de l’actual situació econòmica.

Per tant, cal ser valent i plantejar els debats que calguin i fer les reformes que siguin necessàries.

I no vull deixar de parlar d’aquesta societat del benestar que pretenem, sense parlar abans d’alguns objectius que han de ser en la primera línia del nostre projecte, àmbits tots ells dels que hem parlat molt, però pels que potser encara no hem fet suficient.
Em refereixo a la igualtat de gènere, perquè encara no hem aconseguit ni la plena igualat ni eradicar la violència masclista. El PSC ha de continuar essent punta de llança en la lluita per la igualtat i em comprometo a exercir de feminista com el primer o com la primera.

Vull referir-me també als joves, i a les dificultats que aquests estan patint en diferents àmbits com la ocupació o l’accés a l’habitatge. Tenim l’obligació de treballar per garantir que els més joves trobin en la nostra societat possibilitats de desenvolupar-se plenament.

I també vull fer esment a la nostra gent gran, que vol viure aquesta etapa de la seva vida en plenitud, i que té dret a que els poder públics li garanteixin, i tots sabem que en molts casos no és així.

 

Finalment, la sostenibilitat

La salut del Planeta és un altre dels temes que reclama la nostra atenció urgent, tant a nivell local com a nivell global. Com deia fa poc el company Javier Solana, no tenim un “pla B “ perquè tampoc no tenim un “Planeta B”, només en tenim un.

Malgrat tot, aquests dies hem vist com a Durban s’ha perdut una altra oportunitat. I ja no en queden gaires.
Amb les diagnosis actuals, és imprescindible que ens alineem clarament en la lluita contra el canvi climàtic a nivell global.

Anys enrere, els socialistes catalans vam tenir un discurs verd, que amb el temps es va diluir. L’hem de recuperar. Com deia François Mitterand, qui no ho faci per solidaritat, que ho faci almenys per interès.

Hem de recuperar el nostre interès pel medi ambient, des d’una visió de l’ecologisme moderna i integral. Impulsora de canvis. Productora de futur.

El que proposo és una visió de l’ecologisme que impregni diferents espais de la vida quotidiana, com la mobilitat, l’energia, l’aigua o la salut, i que al mateix temps estigui estretament compromesa amb l’objectiu de recuperació econòmica.

Una aposta pel medi ambient, que ha de ser constructiva i que ens ha de fer abandonar antigues ambigüitats. Una de les més emblemàtiques: Les centrals nuclears. Hem de defensar tancar-les abans del 2020. Sense més matisos.

PERÒ TORNEM AL PSC

Val la pena parar-nos un moment, fer una mica de balanç i mirar on som. Crec sincerament que ens trobem en una cruïlla important.

Som en un final de cicle. Un cicle que va començar el 1999 amb el triomf electoral de Pasqual Maragall, que va tenir la seva rèplica el 2003, quan per primera vegada un candidat del PSC va aconseguir ser President de la Generalitat; que va continuar el 2006 amb la reedició del Govern d’Entesa presidit per José Montilla i que ha finalitzat durant l’últim any amb tres processos electorals que han donat com a resultat una caiguda significativa dels nostres suports.

Hem passat, en només 12 anys, de tenir tots els motius per sentir-nos orgullosos de la feina feta a tenir totes les reserves sobre el nostre futur.

En aquesta etapa hem fet moltes coses i moltes d’elles les hem fet molt bé. El país i la gent ho reconeix i estic convençut que ho reconeixerà encara més a mesura passi el temps.

Però avui, més que mai, hem de ser conscients del que no ha sortit tant bé. Dels errors que hem comés. Sinó ho féssim, ni la gent entendria res, ni nosaltres podríem encarar el futur amb garanties.

Per això estic convençut que els socialistes hem de reconèixer públicament i amb tota humilitat els errors comesos: la falta de valentia alhora d’oferir un horitzó de protecció contra les injustícies; la pèrdua de personalitat provocada per la forma precària d’obtenir i mantenir el poder; les incoherències que se n’han derivat; una certa actitud acomodatícia en l’exercici del poder; la sensació que hem subordinat els interessos dels ciutadans i del país a causes alienes; la impressió que hem estat febles o insensibles davant les noves realitats de la convivència. I la conseqüent desconnexió amb la ciutadania.

Estic convençut que els quatre candidats que optem a la primera secretaria i la immensa majoria dels militants del PSC estem d’acord amb una gran part d’aquest diagnòstic de la situació i del rumb que cal seguir per posar el partit al dia.

Les solucions que tots proposem, tant de portes endins com de portes enfora, de forma més o menys brillant, són prou conegudes i prou compartides.

Per tant, estic convençut que existeix una gran base per arribar a un consens en el que tots ens puguem sentir còmodes i orgullosos de la nostra aportació.

Amb aquesta claredat, us dic que si no hi hagués aquestes coincidències no ens hauria de fer por arribar a escollir opcions democràticament per votació.
Conclusió, unitat SÍ, si hi ha consens, que crec que hi és, però no a qualsevol preu.

Què us ofereixo:

Un rumb clar. Vull ser el primer secretari d’aquest magnífic partit que es diu Partit dels Socialistes de Catalunya.

Vull ser el primer secretari per assumir la responsabilitat de liderar un nou projecte en aquests moments que són complexos, però també apassionants.

Però amb la mateixa convicció us dic que aquest és un partit d’equip, de grup, d’objectius compartits i, per tant, crec que hem de ser capaços de decidir cap a on dirigim el nostre partit entre tots.

Pedagogia. PSC endins, però sobretot, PSC enfora.

Honestedat. No tenir por a dir la veritat i complir els compromisos adquirits.

Sinceritat. Dir sempre allò del que s’està convençut. Estic segur que la gent prefereix un desacord argumentat i sincer, que un acord que es fonamenti en mitges veritats o en la por de defensar el que es pensa realment.

Pluralitat. Comptaré amb tots els que tenen alguna cosa a dir i aportar. Cal consolidar la síntesi i deixar enrere les unions de fet. Les convivències per conveniència.

Equip. Comptaré amb tots els perfils que formen el PSC; els qui s’ho han treballat des de les agrupacions des del primer dia, els qui s’han format de forma excel•lent, els que han arribat al PSC fa poc, els qui tenen molta experiència i encara tenen moltes coses per aportar, els qui s’han trobat al PSC en el seu camí per la societat civil organitzada, els qui tenen un contacte directe amb els ciutadans i encara no han tingut el seu paper a la política activa.

Vull comptar amb tots els que tinguin ganes, capacitat i disponibilitat real per treballar, perquè el camí que encetem necessitarà que tots i totes ens arremanguem dia rere dia i durant molt de temps.

I sobretot, vull, que la cultura del mèrit i de l’esforç torni a formar part essencial de la nostra organització.

Crec en la feina ben feta, crec en les actituds, crec en la pedagogia i en la seva capacitat per encomanar-se al conjunt de l’organització i per convèncer al conjunt de la ciutadania.

Crec en el poder de les xarxes. Crec en compartir i en construir les decisions entre tots.

Des de la pluralitat, des del coratge i la llibertat per expressar les pròpies opinions, des de la lleialtat al consens, des de la valentia d’enfrontar-se a la democràcia interna sense por al resultat. Crec fermament en els canvis, tot i que demanin generositat o aixequin resistències.

No vull mentalitats conservadores al meu costat, vull gent valenta disposada a fer sacrificis per conquerir un futur digne d’anomenar-se així.

Som un partit polític que conviu amb una realitat cada vegada més canviant. Potser un dels principals problemes que hem tingut ha estat el de tenir un partit amb algunes formes i propostes del segle XX per a un món del segle XXI. En definitiva, ens cal un projecte fonamentat en el catalanisme del segle XXI.

El nostre catalanisme.

El PSC en el seu conjunt i en cadascun dels seus militants, és un partit catalanista. No hi ha cap mena de dubte.

El nostre és un catalanisme que té com objectiu el servei als catalans i les catalanes i el seu benestar.

Per a nosaltres, no hi ha catalanisme possible sense cohesió social.

Qui atempta contra la cohesió no contribueix a la Catalunya rica i plena que tantes cops proclamem.

El nostre és un catalanisme ampli. Volem treballar per a tots els catalans i les catalanes. Pels actuals, i pels que vindran. Per a tothom, i més enllà de l’actual generació.
Catalanisme de servei, i catalanisme per a tots: heus aquí la diferència entre la nostra manera d’entendre què és estimar el país, i la manera que ho entén el nacionalisme conservador.

El nostre catalanisme ni oblida a ningú, ni es basa en utilitzar el nom de Catalunya per buscar la confrontació.

Federalisme

El catalanisme pot ser compatible amb sentiments de pertinença als anomenats Països Catalans però també a Espanya, a Europa o a qualsevol altra unitat que pugui sorgir en el futur com la Mediterrània per raons econòmiques o culturals.

Calen més veus en català defensant l’Espanya federal i més veus en castellà defensant l’autogovern i la identitat de Catalunya.
Espanya és un projecte que no acaba de trobar la forma que majoritàriament complagui els seus habitants.

Cal una nova lectura de la Constitució en un sentit federal, de major respecte a la diversitat, a la capacitat i voluntat d’autogovern de les nacions que la composen.

Disposar d’un Senat que sigui cambra de representació territorial és cada vegada més urgent i la indefinició de l’actual Cambra Alta és cada vegada menys comprensible per a la ciutadania.

Per aquesta mateixa raó, l’articulació del PSC amb el PSOE ha de ser plenament federal.

En aquest sentit, i després en parlaré més concretament, caldrà revisar la nostra relació per tal que el PSC pugui fer sentir la seva veu habitualment en la política espanyola, sense cap mena d’impediment.

Per altra banda, ja hem dit que és del tot urgent que la socialdemocràcia europea trobi respostes unificades als problemes globals i als poders econòmics. Des del PSC hem de contribuir a trobar aquestes respostes, tenint un paper decidit i propi dins del Partit dels Socialistes Europeus.

Les reformes dels Partits

Cal que la política recuperi el prestigi amb una nova concepció dels partits, noves actituds, més participació i més relació amb els ciutadans.

El PSC no n’és una excepció. Es diu, i jo també ho crec, que els canvis han de ser de tal profunditat que no els acabarem en tres dies de Congrés.
Però és una bona ocasió per iniciar-los. Si la societat ha canviat tant, nosaltres hem de canviar igual o més.

I també estem obligats a definir el nostre ideari per a la Catalunya del S XXI.

La reforma del PSC

Penso que calen unes polítiques noves, però fidels als valors de sempre.

Ens hem d’exigir ser part activa en tots els àmbits de la societat: Recollir esperances i propostes, compartir projectes i recuperar complicitats.

Liderar la nova política a Catalunya. Cal recuperar la confiança dels ciutadans amb actituds honestes, idees nobles, propostes alternatives i vocació de servei públic.
Fer del PSC un partit exemplar. Cal obertura, capacitat de diàleg, complicitats i participació interna... És a dir, recuperar personalitat i perfil propi.

Calen canvis reals i concrets, i jo em comprometo a:
- Crear una Comissió d’Experts per elaborar un reglament sobre les eleccions primàries ciutadanes dels candidats i candidates a les eleccions municipals, autonòmiques, generals i europees. Haurà de comptar amb una representació plural i diversa de militants del PSC i ser validada pel Consell Nacional.

- També em comprometo a que qualsevol candidat que es presenti a unes primàries, sigui suspès temporalment de les seves responsabilitats a les Executives del Partit, si en té.

- A crear immediatament una Comissió de representants del PSC que enceti el procés de negociació amb el PSOE sobre el Protocol de relacions entre els dos partits, amb l’objectiu garantir la sobirania efectiva i real de les decisions que prengui la direcció del PSC, tant sobre les seves posicions públiques, com sobre el vot dels seus diputats i senadors a les Corts Generals. És a dir, més visibilitat i més influència del PSC al PSOE.

- Em comprometo a tenir un partit amb les portes i les finestres obertes -i amb les parets de vidre.

- Vull un partit que surti de les seus, perquè els llocs de contacte amb les persones que ens preocupen no són dins, sinó a fora. Són a la vida associativa laboral, social, cultural i emprenedoria, i als espais d’oci.

- Vull un PSC que descentralitzi orgànica i territorialment les seves decisions.

- Vull un PSC que redimensioni el paper de les sectorials i les converteixi en un instrument clau de connexió amb la societat.

- Vull un PSC que no esperi que vingui la gent al Partit sinó que treballi activament – càrrecs orgànics i institucionals inclosos - a l’entramat social.

- Vull un PSC en el qual, de forma periòdica, els seus càrrecs públics rendeixin comptes de la seva gestió davant els militants.

Companys i companyes, amics i amigues,

El Congrés que celebrarem aquest cap de setmana no serà un congrés més. Tenim el risc d’equivocar-nos, de no fer el que toca fer, de voler canviar-ho tot per no canviar res.

Correm el risc de no haver tocat fons encara, si no som capaços de fer els canvis que tots, vosaltres, nosaltres, els ciutadans espereem.

Tenim la responsabilitat de fer entendre a la gent que ens escolta i que vol tornar a creure en nosaltres, que hem entès el missatge.

Però també us vull dir que tenim la gran oportunitat, jo diria fins i tot històrica, de ser pioners en la dignifi-cació de la política.
De redefinir el camí cap el progrés social des dels nostres valors de sempre, però amb fórmules actuals i compartides. D’aprofitar el bagatge acumulat i re-cuperar capital perdut. Fomentar nous protagonismes i no tenir por de fer a la societat més protagonista.

Hem de ser clars i transparents.

Dirigir-nos al país des del compromís i l‘autenticitat en el lideratge. Dient el que pensem i fent el que di-em.

Reconeixent, quan calgui, els nostres dubtes. Ser i actuar d’acord amb tot allò que es pot resumir en la paraula “honestos”.

Sé que us he plantejat moltes reflexions, algunes d’elles molt complexes, i no tinc totes les respostes o solucions, però tinc un convenciment: que entre tots podrem fer front a les dificultats que ens envolten.
Tenim la gent, tenim l’empenta i comptem amb l’únic partit que està disposat a fer una aposta i arriscar.

Sé que no agradaran totes les decisions que prengui, però us asseguro que totes elles les prendre teixint complicitats i amb valentia.

Estic convençut que aquest partit necessita canvis profunds, i hem de ser valents per fer-ho, però també us dic amb tota claredat que per fer aquests canvis us necessito. Necessito la vostres opinions, les vostres propostes, les vostres crítiques, el vostre compromís i la vostra ajuda.

Si el proper cap de setmana em doneu la confiança faré tot el que estigui al meu abast per construir el nou PSC que necessitem.

Companys i companyes, amics i amigues, no podrem fer tots els canvis el primer dia, però des del primer dia haurem de fer canvis.
Podem obrir una nova etapa,
hem d’obrir una nova etapa,
i obrirem una nova etapa,
aquest és el meu compromís.

Moltes gràcies.