Conferència de Joan Ignasi Elena al Teatre del Raval

  • Actualizado:
  • Creado:

“Tornem a connectar”

Companyes i companys, amigues i amics,

”Seria fantàstic que res no fos urgent “ – diu en Serrat -, però aquest acte ve marcat per la proximitat del nostre proper congrés. Així que disculpeu-me si l’esquematisme del meu discurs em distreu de quelcom que en política ha de ser fonamental i que sovint oblidem arrossegats per modes comunicatives : el sentit pedagògic de les nostres paraules al llarg d’un debat permanent, interessant i viu, que fa créixer la nostra intel·ligència col·lectiva.

Existeix entre totes les aportacions a l’actual debat socialista una coincidència molt àmplia, no només en relació a l’aclaparadora afirmació que cal procedir a una necessària i urgentíssima renovació, sinó també pel que fa al model del PSC que volem. El PSC del futur.

Però no sempre ha estat així. És veritat que ara, sobre el paper, compartim objectius. Però això no és suficient. Ara ha arribat el moment de concretar-los, de traduir-los en propostes. I des de la credibilitat.

Tal vegada sigui en aquest punt, el de la credibilitat, on puguin sorgir els matisos i els riscs a evitar, perquè sempre he tingut molt clar el model de partit que rebutjo, que en bona part és el que ens ha portat a la situació present.

Però valorem positivament les coincidències pràcticament unànimes sobre la necessitat de renovació i de canvis. Aquestes coincidències han de donar pas a resultats concrets i en cap cas no han de servir d’excusa ni per precuinar pactes personals ni per diluir el debat ni per retardar els canvis absolutament necessaris, imprescindibles, en la situació present del nostre partit.

El moment sever pel qual transita avui el PSC ha elevat, lògicament, el grau d’exigència de la nostra militància pel que fa al perfil , les actituds, les formes i la credibilitat de tots aquells o aquelles que optin a pilotar el partit.

És necessari que així sigui. No ho amago, aquest grau d’exigència es per a mi un esperó i afegeix , més encara, una exigencia per afrontar amb bon ànim i amb responsabilitat el nostre proper 12è Congrés. Però que ningú s’enganyi: coratge i decisió, no un simple gest fruit de la meva joventut. Coratge i decisió però també experiència, la que sorgeix d’un projecte que avui, i després de més d’una década, ha resultat ara àmpliament assumit en el partit. Ho torno a mantenir ara : sóc candidat i la meva vocació és arribar fins al final. Sense un si condicional. Només el de la credibilitat.

El balanç del PSC en els seus trenta anys d’història és considerable. Hem estat un factor determinant de la unitat civil del poble de Catalunya. Hem assumit, gràcies a la confiança d’una majoria ciutadana, amples responsabilitats de govern. Hem administrat amb rigor. Hem contribuït decisivament a millorar les nostres ciutats i pobles, a crear serveis i equipaments, a avançar en la igualtat social. Vam ser els primers a fixar en els nostres estatuts mesures concretes vers la plena igualtat de gènere, en un camí d’emancipació de les dones que ha de prosseguir amb noves passes endavant. La història sabrà valorar el paper dels socialistes catalans en l’ obra de govern dels dos “governs d’entesa”.

També hi han hagut errors. Buidar, abandonar al partit, mentre es governava des de tots dos costats de la Plaça Sant Jaume n’ha estat un. Juntament amb una notable resistència al canvi que ens ha impedit avançar en els últims anys cap a una relació oberta i productiva, d’intel·ligència col·lectiva, dins del partit i també portes enfora amb sectors que hem gradualment deixat abandonats. Necessitem amb urgència obrir el partit internament i externament, restablir un model de funcionament intern obert i participatiu, això com una nova relació de confiança amb els ciutadans i ciutadanes del món associatiu, sobretot amb els més joves, del món de la cultura i de la comunicació, amb el món rural, amb el conjunt ample i plural del catalanisme progressista.

Hem de tornar a connectar. És en aquest sentit que he participat en la redacció d’una interessant esmena per a aquest congrés:

“El PSC establirà un Consell Obert i participatiu que es constituirà en fòrum periòdic consultiu i de deliberació del partit. Estarà format per membres del Consell Nacional i per un nombre igual de persones representants de la societat civil, del moviment associatiu, sindical, del món cultural i dels àmbits professionals”. Un veritable Consell d’Iguals perquè obviar o recelar del fet que la societat civil ha assumit avui dia un nou rol, el de la participació al que des de la política se li ha de donar noves respostes suposaria un veritable suïcidi polític. Respostes que superin percepcions endogàmiques en relació als sectors més dinàmics de la societat. Noves respostes a la crisi d’intermediació, una de les claus del problema, entre ciutadania i política perquè el ciutadà ja no solament escolta també vol participar . El partit ha d’obrir-se, oxigenar-se a través de la participació d’aquests sectors no professionals de la política. Només així podrem tornar a connectar i agregar les voluntats majoritàries.

Rebutjo un partit com el que recentment descrivia el responsable d’un partit europeu: “De cada quatre afiliats, un és un càrrec electe, dos treballen al seu servei, i el quart és un militant”. El PSC no pot ser, de cap manera, una estructura professionalitzada, on s’organitzen jeràrquicament persones que la utilitzen com a trampolí de “carreres polítiques”.

Ens cal afrontar , com diu sovint Fabian Mohedano, el repte de definir aquest model de participació. I com col.loquem en ell i en posició central però respectuosa el majoritari laïcisme del nostre poble.

Estic per un partit que doni més autonomia a les agrupacions, que fomenti el debat en elles. Que universalitzi el sufragi universal i el vot secret per l’elecció de càrrecs i candidats. Que limiti els mandats i marqui nítidament incompatibilitats de càrrecs públics , orgànics i institucionals. Amb la transparència en normatives i reglaments que les noves tecnologies poden posar a l’abast dels militants i simpatitzants. El congrés del partit ha de prendre acords per avançar en aquesta línia.

També s’hauran d’acordar iniciatives que ens permetin aprofundir en el nostre federalisme, que neix de la nostra condició de socialdemòcrates, solidària i europeista. Que ens permeti tornar a connectar amb la nostra credibilitat i centralitat nacional. Reafirmant la llibertat per regir-nos com a nació. Llibertat per regir-nos que se sustenta, com a premisa irrenunciable, en l’aportació més important del catalanisme popular que volem representar que és la capacitat de produir un sentiment de pertinença compartit. De ser un sol poble. L’afirmació del catalanisme com un factor de cohesió social. Perquè qui està avui a Catalunya en disposició d’assegurar que aquesta cohesió està garantida per sempre? Hem de ser conscients de l’existència de sobiranies solapades, diverses i compartides al món d’avui i de les quals cal estar oberts a parlar des de la concòrdia i la fraternitat. I també haurem de ser ferms en la consideració que la defensa de la nostra identitat és també la defensa del nostre estat del benestar. Defenses urgents, ineludibles.

És en aquest context que la recuperació del Grup Parlamentari propi esdevé quelcom fonamental. En part fruit dels nostres propis errors. No es tracta d’anar a remolc de les agendes i els maquiavel·lismes tàctics dels altres però la nostra credibilitat i vocació majoritària està en joc. Per desgràcia, hem convertit aquest punt en un assumpte gairebé d’alarma comunicativa. Hem d’evitar les incoherències del passat. És imprescindible reforçar nítidament la visibilitat del PSC en la política espanyola, especialment al Congrés dels Diputats : hem de recuperar el Grup des de la negociació fraternal, pactada, reforçant els vincles de cohesió entre els nostres companys i companyes socialistes d’arreu de l’Estat, garantint l’opinió i el vot diferenciat al Congrés dels Diputats en aquelles qüestions d’importància per a Catalunya que no hagin pogut ser acordades .

No se si això és incompatible amb seguir insistint a evangelitzar al PSOE del nostre catalanisme però potser és l’hora que sigui el PSOE també qui faci un inequívoc acte de fe federalista.

I finalment, el PSC haurà de recuperar bona part del seu repte fundacional sustentat en l’objectiu de tot partit de govern: recollir i representar la voluntat de tots els segments socials objectivament interessats en el seu projecte, és a dir, guanyar la majoria, governar Catalunya. Catalunya es mereix una política millor, un govern millor. Amb aquesta finalitat, el PSC ha de ser capaç de captar, no tan sols el seu vot clàssic, aquell que es correspon per tradició amb la seva ideologia, sinó també la centralitat de l’opinió pública . Això fa imprescindible obrir una nova etapa de diàleg, entesa i aliança dels components de signe progressista: el socialisme democràtic, l’ecosocialisme, el món catalanista i democràtic de progrés. Components que no formen compartiments estancs i que no han de traduir-se en una mera aliança de partits, sinó en un ampli moviment de base, de caràcter social, polític i cultural, i en un nou i potent subjecte social i polític. Una aliança que pot coincidir només en part amb els partits avui existents, però que ha de tenir aquests tres components, perquè junts constitueixen la majoria del poble de Catalunya i sumen un enorme potencial articulador del país, integrador de la seva diversitat en un projecte col·lectiu, en una identitat comuna de futur.

Aquesta aliança social i política és l’objectiu que cal aconseguir de cara al 2014: Una Aliança Catalana de Progrés, amb un projecte sòlid, solvent, amb programes viables i compartits per una àmplia base majoritària de suport.

1. Una aliança que no pot fer-se “des de dalt” com va succeir amb el “Govern Tripartit”, perquè no pot repetir les febleses que aquest va patir tenir. Una aliança que s’ha de fer “des de baix”, amb una participació popular consistent. I perquè el projecte de progrés a Catalunya ha d’anar més enllà, ha de confirmar-nos com “un sol poble” i ha de ser un pulmó cultural, generador de valors, democratitzador de la pròpia societat, animador de la iniciativa social.

2. Una aliança democratitzadora del sistema polític, avui massa ancorat en els aparells partidaris. Una aliança que retorni la iniciativa a la societat i que promogui les consegüents reformes. En primeríssim lloc, l’establiment de les eleccions primàries obertes a la ciutadania per a la determinació del cap de fila i a ser possible del cap de fila comú de l’aliança. I amb una proposta precisa de modificació del sistema electoral, amb l’establiment de llistes obertes o desbloquejades i amb una major vinculació dels electes amb els seus electors.

3. Una aliança que ha de comportar unes polítiques econòmiques que no posin en risc la sanitat i l’educació pública, sinó que equilibrin el dèficit i saldin el deute amb polítiques fiscals justes, que gravin sobre els qui més tenen; amb la reactivació de l’economia i l’ocupació; amb l’estalvi que no ve dels retalls que propicien la privatització i la mercantilització dels serveis bàsics, sinó de la racionalització administrativa i gestora que els enforteix. Unes polítiques que demanin responsabilitats econòmiques, que tipifiquin els diversos delictes econòmic al codi penal . Que es replantegi polítiques nuclears. Que s’enfronti al fenomen de la immigració sense demagògies superficials, sense càlculs electorals , amb el coratge, el convenciment i la pedagogia pròpies dels nostres valors.

Durant molt de temps la socialdemocracia ha patit el que jo anomeno la síndrome del Coronel Nicholson , l’ oficial britànic interpretat per Alec Guiness a El Puente sobre el rio Kwai i que al comandament de tropes presoneres en un campament japonés durant la II Guerra Mundial acaba per construir un pont als japonesos. Massa sovint hem construït un pont als poders fàctics.

4. Una aliança a l’altura del plet de l’Estatut, disposada a exigir les cotes d’autogovern pactades, a guanyar un pacte fiscal just i una concepció plurinacional de l’Estat espanyol en la qual Catalunya obtingui l’encaix que li correspon com a nació i la llengua catalana obtingui la igualtat jurídica i el degut suport.

5. Una aliança que ha d’empènyer cap a la definitiva construcció de la unitat política d’Europa, amb una Unió Europea forta, disposada a agafar la iniciativa de la governança i el reequilibri mundials, que pugui fer prevaldre de nou el poder polític sobre els poders econòmics i financers, que pugui contribuir decisivament a eradicar la fam al món i a impulsar la necessària transició cap a un model de desenvolupament sostenible. En definitiva, que pugui avançar cap a aquell món que hem somniat i que sabem ben possible.

Acabaré fent una crida als delegats i delegades del nostre proper congrés. I a l’hora fent una reivindicació de la política. Perquè insisteixo, aquest congrés ha de ser un congrés d’una àmplia victòria política. En Raimon Obiols ens alerta sovint, hi ha molts interessats en què la política democràtica perdi prestigi i poder, per deixar el camp lliure a determinats poders, econòmics i mediàtics, que no estan subjectes a cap control democràtic. No els hi podem donar ni un sol argument. Delegats, delegades, el nostre gran adversari és l’apatia, la tendència a pensar que davant la crisi de valors i la complexitat del moment n’hi ha poca cosa a fer i per tant, que està justificat resignar-se i quedar-se aixoplugat en les unanimitats .

Deixeu-me dir-vos una cosa amb una certa solemnitat: aquest no pot ser un congrés d’una victòria pírrica forjada des de càlculs més o menys simplistes i endogàmics. Ha de ser un congrés d’una àmplia victòria política. D’una àmplia victòria forjada des de les idees i els projectes perquè la nostra principal i generosa prioritat ha de ser la de ser més i més poderosos portes enfora i no portes endins.

En definitiva, aquest no pot ser un congrés de resignació: ha de ser un congrés d’il·lusió. Per desgràcia, no tothom està legitimat per generarla. Tenim ara una gran oportunitat per tal de sentar les bases per reconstruir el partit. Un partit de nova planta , simpàtic, a on no tingui cabuda les unanimitats irreals, els uniformismes, el fonamentalisme jeràrquic del “ eso no se hace, eso no se toca, eso no se dice”.

Porto ja gairebé 30 anys de militància activa en aquest partit. I tinc 43 anys. I no només ho dic amb orgull, crític a vegades, sinó conscients que el PSC representem l’herència de qui ens han ensenyat a posar per sobre de tot les persones i el seu benestar. Sobretot el dels mes desfavorits . Amb coherència . I que la política no és un càrrec, un trampolí personal sinó una eficaç eina per la millora col·lectiva, social. És per això que us encoratjo a rebel·lar-vos envers la desacreditació interessada d’alguns contra la política. I també contra els que des de dins de la política ajuden a desacreditar-la.

Aquesta és bona part de la meva agenda. La faig pública conscient que aquests dies abunden les paraules. De vegades redundants. La paraula ha de ser un compromís. Si algú em demanés opinió en relació a imaginar un frontispici per al nostre proper congrés i comprometre’m amb ell, no tindria dubtes : tornar a connectar. Amb passió i amor pel que fem i pels altres. Sense això no hi ha política. Moltes gràcies i salut.

 

Joan Ignasi Elena

Barcelona, 30 de novembre de 2011